"Benvolgut", m'agrada la cançó

Era una tarda molt calorosa de juliol. Acabàvem de fer el nostre primer cim conjuntament i això, crèiem aleshores, suposava un bon presagi per una parella novella. La Bruna donava molta importància a l’anar arrencant dies al calendari plegats. “Ja ha passat un mes i encara ens aguantem”, deia amb un posat tragicòmic. Les seves experiències de parella anteriors havien acabat malament i per això era una persona escèptica amb tot el que envoltava el concepte “nosaltres”. Jo feia pocs mesos que havia acabat una relació de quatre anys i m’obligava a viure el dia a dia sense fer plans de futur. Des d’una terrassa d’un bar d’Espinavell preníem una clara per recuperar-nos de l’esforç de tot el dia caminant sota un sol abrasador mentre el Costabona, altiu i lluminós feia unes hores, s’anava apagant lentament. De dins el bar arribava el so feble de la ràdio.

―M’agrada molt la cançó que sona... “Benvolgut” dels Manel. La lletra és boníssima ―vaig dir.

―La veritat és que no m’he aturat a analitzar-la―va confessar la Bruna.

―Ah, ets d’aquestes que només es queda amb la melodia? ―vaig preguntar amb to burleta.

―Si insinues que sóc una dona superficial que només pensa en sabates i manicura vas molt errat ―va replicar amb decisió.

―La lletra fa referència a la relació d’un home amb l’antiga parella de la dona amb qui està actualment...

―Mmmmm... Interessant! Suposo que no ha de ser fàcil conviure amb tots aquests records: fotografies, dedicatòries en llibres, experiències compartides...

―Sí, tots aquests records retornen com bumerangs afilats quan menys t’ho esperes...

―M’agrada la metàfora Ferran! ―va afirmar la Bruna―. L’ésser humà és fràgil perquè estem fets d’emocions i sentiments. Si fóssim ordinadors segur que existiria una funció entre l’“apagar” i el “reiniciar” per neutralitzar aquests records.

―Sí: el “Panda Antivirus”!

I els dos vam esclatar a riure.

La conversa va anar evolucionant fins a repassar les parelles que haurien pogut ser.

―No t’ha passat mai no coincidir en el temps i les circumstàncies amb algú? És a dir, algú que estava enamorat de tu i no li feies cas i després girar-se les tornes però llavors aquest algú està aparellat...

―Uf! Quin embolic... però potser sí m’ha passat!

―I què faries si ara aparegués? ―vaig interrogar-la aixecant una cella.

―Li diria: “Benvolgut, arribes cinc anys tard”.

―No fugis d’estudi...

―És que no ho sé... Suposo que fins que no t’hi trobes no saps com reaccionaries... Això ara és imprevisible.

―Sí, són d’aquelles preguntes que es basen en fantasies però si mai es donessin farien trontollar tot el nostre món.

―Com deia aquell cantant, sempre som una ferida oberta.

Un mantell d’ombres havia cobert quasi per complert el Costabona. Els darrers raigs de llum despuntaven efímers per damunt d’uns cims llunyans. Abans de l’últim glop, la Bruna va deixar anar aquella frase que mai més oblidaria:

“L’inesperat sempre ens espera”.

Llavors es va aixecar i va anar a pagar les consumicions. Jo em vaig quedar a la taula contemplant les muntanyes i cantussejant distret: “...xicots aneu fent lloc, que estem esperant”. 

*Article publicat a la revista Valors 

Aprendre dels fracàs

Els professionals nord-americans tenen un apartat en el seu currículum per ressaltar els fracassos com una experiència més. En canvi, a casa nostra tendim a considerar el fracàs com quelcom vergonyant i menyspreable. Reconèixer una equivocació és humà. L’empresa de capital risc Bessemer Venture Partners explica en el seu anti-portfolio que van deixar escapar oportunitats multimilionàries renunciant a invertir en projectes aleshores embrionaris com Google, eBay o Apple. Sí, es van equivocar; però confiaríeu en algú que no s’ha equivocat mai? Més tard van encertar apostant per Skype...

La concepció social del fracàs no és un valor universal; sinó que depèn de la cultura. Les societats que estigmatitzen l’experiència del fracàs ataquen l’autoestima de les persones enterrant un dels actius més preuats: el de l’emprenedoria. En canvi, la societat nord-americana concep el fracàs com una experiència positiva que forma part de l’evolució natural per generar valor en la societat. Fernando Trías deBes a El llibre negre de l’emprenedor ho deixa molt clar: «Fracassar no és perdre. És no haver-ho intentat.».

Jesús Mármol, coach i autor del llibre El poder transformador del fracaso afirma que «mai fracasses; solament et transformes» perquè el fracàs és una experiència d’aprenentatge. Per posar un exemple, Steve Jobs, el creador de Mac, va assegurar que l’acomiadament d’Apple va ser la millor cosa que li podia passar: «La feixuguesa de l’èxit va ser substituïda per la il·luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d’una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller». 

Una altra característica del fracàs és que no té valor universal sinó que depèn de la concepció cultural. En aquest sentit, els experts apunten que un emprenedor nord-americà experimenta 3,75 fracassos empresarials abans d’assolir un triomf. En canvi, el 50% dels empresaris espanyols tenen por al fracàs i això talla qualsevol iniciativa de crear un projecte. Segons Mármol, la nostra concepció del fracàs «està amputant la capacitat emprenedora de la nostra societat». A Espanya, la taxa actual d’emprenedoria és del 5% i, d’aquests, el 64% dels que fracassen en un negoci no ho tornen a provar persegona vegada. I això no és sa. L’ésser humà és emprenedor per naturalesa. Ja des de ben petits, quan començàvem a caminar, quèiem i ens tornàvem a aixecar com si res. Teníem interioritzat un missatge positiu de l’error que feia bona aquella frase de Confuci: “Ho vaig practicar i ho vaig aprendre”. En canvi, el ‘jo adult’ s’ha amarat d’una por paralitzant que boicoteja qualsevol iniciativa.

La persistència i una combinació equilibrada d’actitud i aptitud és fonamental. Pau García Milà va ser expulsat de la facultat d’informàtica per mal alumne; però poc temps després es convertiria en empresari d’èxit gràcies a Eye-os, el sistema operatiu que ha donat lloc al Cloud computing. I paradoxes de la vida, avui se'l rifen com a conferenciant les escoles de negocis més prestigioses. Com deien els nostres avis: d’un gran mal surt un gran bé.

Publicat a la revista Valors.  

A propòsit de la crisi

Feia al voltant de tres mesos que no sabia res de la Susanna. Dies després que l’acomiadessin vam trucar-nos amb assiduïtat, però la rutina diària i la distància (ella se’n va anar a viure a un poblet de Girona) van acabar imposant-se i la nostra amistat es va refredar. La Susanna era una persona que feia pinya i de seguida es va afegir al grupet que després de dinar amb carmanyola sortíem a fer el cafè a la Rambla Catalunya. Recordo que un dia vam riure fins la sacietat amb un dels seus acudits dolentots:

―Sabeu que li respon Sherlock Holmes a Watson quan aquest li pregunta quin és el seu formatge predilecte?

Tots ens vam mirar amb cara de circumstàncies.

―L’elemental, estimat Watson ―va respondre la Susanna petant-se de riure.

El seu acomiadament fulminant ens va afectar; sobretot per com es va produir: de la nit al dia. A més, la raó que li van esgrimir per justificar aquella decisió va ser molt crua. “Ens vam equivocar contractant-te”, li va etzibar el gerent.

Vam quedar a la cafeteria de la Rambla per no perdre els bons costums. La Susanna va arribar de bon humor.

―Ponsa, cada dia estàs més calb!

―Hola Susanna, jo també t’he trobat molt a faltar ―vaig contestar amb falsa contrarietat.

Vam allargar el tallat ben bé dues hores parlant dels companys de feina, de les parelles i dels plans de futur. Aquest darrer punt va ser especialment interessant.

―I què faràs ara? ―vaig preguntar-li.

―De moment m’estic adaptant als canvis. Tot ha estat molt precipitat: perdre la feina, el canvi de residència... Ara em queden uns mesos d’atur i aprofitaré per començar una altra carrera...

―I quina voldries fer?

―Magisteri infantil. M’he adonat que m’agraden molt els nens.

―Ara em diràs que se t’ha despertat l’instint maternal...

―Doncs no facis broma perquè és veritat. Amb en Jaume ens ho estem plantejant a mig termini.

―I tens alguna expectativa laboral?

―Vull buscar una feina de mitja jornada per compaginar amb els estudis. Però costa... Et demanen molt i ofereixen poc.

―Però tu tens un bon currículum! ―vaig exclamar.

―Potser sí; però no surt res.

―Tu ets una persona amb empenta. Segur que te’n sortiràs ràpid...

―Tant de bo perquè creu-me que hi ha dies que costa seguir lluitant. Ara somiar és molt car. Voldria emprendre i assumir riscos; però no m’atreveixo.

―No creus que tens més a guanyar que a perdre?

―En Jaume ho té molt clar. Diu que si no hi ha feina l’haurem de crear i està ultimant un projecte a través d’internet.

―Tota crisi porta implícita noves oportunitats ―vaig afirmar amb to coratjós.

―Oportunitats no sé... El que és cert és que t’obliga a replantejar les coses. Jo no he estirat mai el braç més que la màniga; però he hagut de modificar molts hàbits i la meva visió del futur.

―Suposo que a propòsit de la crisi repensem la nostra manera de viure.

―Elemental, estimat Ponsa ―va dir la Susanna recuperant el seu somriure habitual―. Tu que escrius tant podries fer un article sobre això. “A propòsit de la crisi”; pot ser un bon títol.

―No crec Susanna. No veig què podria explicar-hi.

Article publicat a la revista Valors (www.valors.org) 

Vull ser el vent que aixeca les persianes...

«Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra», "El temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres".

Lligres i tigrons

―Ara nens, agafeu un full en blanc i dibuixeu el que vulgueu ―va dir la professora amb veu dolça.

Els nens de primer van començar a cridar d’alegria. Després d’una hora fent sumes i restes, dibuixar esdevenia el millor dels alliberaments.

En Josep Lluís va treure la capsa de colors de la motxilla. Amb la mare els havien ordenat de calents a freds i els hi havien tret punta a tots per igual. Amb gest concentrat, va col·locar el full en blanc al centre de la taula, els colors a l’extrem esquerre i el regle a la part superior. “Ara ja puc dibuixar”, va dir finalment.

Al seu costat, la Carla ja havia començat un esbós, havia provat diferents combinacions de colors i estava a punt d’aixecar-se per demanar un altre full a la professora.

A la taula del darrera la Maria i l’Enric no callaven:

―Enric, em deixes agafar els teus colors? ―va dir la Maria.

―Que no tens els teus? ―va respondre l’Enric amb to sever.

―Me’ls he deixat a casa...

―D’acord... però amb una condició: m’has de fer els deures.

Mentrestant, en Blai, al final de la classe, mirava per la finestra en busca d’una inspiració per començar a dibuixar. De cop i volta, va esgrimir un somriure triomfant i va agafar el llapis amb decisió. En aquell mateix moment, la professora va aixecar-se de la cadira per passejar entre els pupitres. A l’alçada del lloc d’en Josep Lluís va fixar la mirada en les línies rectes i paral·leles que havia projectat.

―Què és això tan refinat que dibuixes? ―va preguntar encuriosida la professora.

―És una autopista, senyoreta ―va respondre atent en Josep Lluís―. Després hi afegiré dos cotxes, un monovolum i un camió cisterna.

―Et felicito fillet! ―va dir la professora―. De gran seràs un bon enginyer de ponts i camins.

―Sí, com el pare ―va afegir en Josep Lluís satisfet.

―I tu Carla, què estàs fent?

La Carla ja havia omplert tres fulls i ara estava passant a net el dibuix final.

―Senyoreta, estic dibuixant a la mare amb un abric de pelfa que he creat expressament per ella.

La professora va mirar el dibuix atentament i va riure per sota el nas. La mare de la Carla, aquella dona rodanxona i baixeta que la va a buscar cada tarda, no té res a veure a la dona rossa i esvelta del dibuix. “Com un ou a una castanya”, va pensar.

―Molt bé Carla, es nota que estimes molt la mare. De gran seràs una dissenyadora de prestigi.

―No sé senyoreta... No m’acaba de convèncer el color. Puc repetir-lo?

La professora va obviar la demanda de la Carla i va prosseguir la revisió dels dibuixos. A la segona fila, l’Enric mirava desconfiat com la Maria agafava llapissos de la seva capsa de colors Caran d’Ache.

―Nens, com va per aquí? ―va demanar la professora.

―Molt bé senyoreta. Compartim els colors i ens ajudem ―va contestar l’Enric amb murrieria.

―Així m’agrada! Que aprengueu a cooperar ―va afirmar satisfeta la mestra―. Explica’m la teva obra, Enric.

―És la façana de la sucursal del Banc Central de davant de casa.

Un rètol grandiloqüent de l’entitat bancària, escudat per dos arbres de copa verda i ampla, ocupava l’espai central del full. Un grup de tres persones minúscules completaven el dibuix.

―Molt corporatiu ―va sentenciar la professora―. Seràs un banquer fructífer. I tu, Maria?

―Encara no he acabat, senyoreta... Però estic dibuixant un cangur amb la seva cria a la bossa.

―Molt original Maria! M’agrada molt ―la professora, emocionada―. Seràs una bona mare.

―Gràcies senyoreta. Vull tenir tres filles que es casin amb tres prínceps.

Al marge de la conversa, en Blai seguia dibuixant amb afició.

―Blai, com ho portes? ―va preguntar la professora.

―Jutgi-ho vostè mateixa, senyoreta.

Es va apropar i va observar el dibuix amb interès.

―Oh, un lleó, el rei de la selva. Veig que per aquí darrera us agraden molt els animals...

―No és un lleó, senyoreta. És un lligre ―va especificar en Blai.

―Un lligre? I què és això, maco?

―Un lligre és el resultat d’un creuament entre un lleó i una tigressa. És el felí més gran que es coneix, senyoreta.

―I com ho saps tu això? ―va interrogar-lo la mestra encuriosida.

―Ho vaig llegir en una revista, senyoreta.

―I això que estàs dibuixant ara és un altre lligre?

―No senyoreta. És un tigró.

―Un tigró?

―Sí, el fill d’un tigre i una lleona.

―Blai, tu què vols ser de gran? ―va preguntar la professora desconcertada.

―Jo escriptor, senyoreta.

Pobret, passarà gana, va pensar la professora. Mentrestant, en Blai dibuixava les ratlles del tigró sense immutar-se. 

Coordenades

De vegades has de pujar a un cim boirós per veure les coses clares